Ateneu de Can Batlló

PRESONS: PASSAT, PRESENT I FUTUR

Les presons continuen sent llocs de foscor, aquells llocs on la societat envia tot allò que no vol mirar: les seves pròpies pors, les amenaces dels seus privilegis, les persones que molesten, o que per contra, són invisibles perquè no les volem mirar.

La societat expulsa i castiga als dissidents, socials i polítics. Una de les proves fefaents d’aquest camí és precisament l’aïllament de les presons. Tant pel que fa a la localització de les mateixes, expulsades de les ciutats enmig del no res, com pel que fa a la seva construcció i organització.

Les presons d’ara no deixen espai a l’autoorganització: amb mòduls que no es barregen, amb puntuacions per aconseguir beneficis mínims, criden a l’individualisme més acèrrim i resulta gairebé impossible trobar un mínim espai per la solidaritat, per la protesta, per la mínima queixa per les condicions, generals, pròpies o alienes.

Res que sigui novetat, i sobretot, res que no passi al món exterior. Autoorganització, solidaritat o protesta semblen conceptes d’un altre segle. Però estar tancat o tancada dins una presó aguditza la soledat i la impotència, a banda de que deixa un gran espai per a la vulneració dels drets.

En aquest context, i veient com històricament s’ha autoorganitzat la lluita contra les presons i com ara mirem de trobar les clivelles dels murs per fer-hi front, és on ens hem de repensar i reflexionar per fer, ni que sigui, els murs menys alts.